Vaig néixer a Gràcia. En una
clínica que ja no existeix. Vaig viure a Gràcia tants anys que em van semblar
sempre tots els anys. Fins que van deixar de ser-ho.
I
ara que visc en un dels millors barris de Barcelona –havia de caure una altra
vegada al parany– encara em sembla que sóc de Gràcia i que és per sempre d’on
seré. Sóc d’un barri on per anar a la platja agafàvem el 39.
Quan
hi creixes –és aleshores, sí, sempre ha estat així– és quan assumeixes la
convicció i l’anomenes “realitat indiscutible”. Fins que arriba un dia que ja
no hi has de pensar. Ni tan sols n’estàs convençut. Simplement, ho saps: Gràcia
és el millor barri de Barcelona.
És
irrellevant si encara hi ha llambordes o si ja hi han posat pilones contra
l’aparcament. Mentre la idea hi sigui, Gràcia no canviarà. Perquè Gràcia és una
idea perversa: l’assumpció natural que hi ha llocs millors i que n’hi ha un que
és encara millor que cap altre. Autoinjectat amb xeringa.
Ens
hauríeu de comprendre. Necessitem aquesta idea. La trobaríem tant a faltar.
Sobretot, quan hem deixat de viure a Gràcia. Perquè ja no ens queda res més que
els records aigualits d’uns carrers que ja no són com eren i l’únic que ens pot
salvar de la desolació és aquesta idea perversa.
Aquesta
perversió és la constant d’un barri que només ha canviat perquè ens hem fet
grans, ve-t’ho aquí. Era fàcil d’entendre.
No
hi he de pensar. No me n’he de convèncer. Ara ja ho sé.
Per
això he decidit morir a Gràcia.
Aquest
matí. A les vuit en punt.
Fragment extret del relat Melangia del 39 de Joan Carreres.
Font: https://www.barcelona.cat/bcnmetropolis/2007-2017/calaixera/contes/melangia-del-39/
Plaça de la Vila de Gràcia
_2.JPG){kind=link}